Església de Vinalesa

L'església de Sant Honorat de Vinalesa (Província de València, Espanya), és una construcció neoclàssica amb elements del barroc-rococó del segle XVIII.
 

Façana:

Té una àmplia façana de frontó corb. La porta és allindada, emmarcada per dos parells de pilastres i dalt amb fris de tríglifs; sobre fornícula de mig punt rematada per frontó triangular; en la fornícula hi ha una imatge pètria del titular. A la llinda hi ha una cartel·la amb anagrama. El sòcol és de rajola i carreus. En el frontó, l'óculo és oval. Va ser restaurada el 1993 i es van col·locar adorns esgrafiats formant garlandes. A l'esquerra de la façana, es troba una gran torre que domina la vega amb dos cossos i un cupulí. En el primer cos, els listeles són esgrafiats i emmarquen 3 espitlleres. En el segon, hi ha buits de mig punt entre pilastres adossades, on se situen les campanes. A la dreta de la façana, hi ha un altre cos de torre inconclusa, rematat per pinacles, en el qual se situa l'esfera del rellotge.
 
A l'entrada hi ha un ampli atri, amb les mateixes dimensions que el cor alt, amb tres portes, una de fusta i dues menudes envidrades per les que s'accedeix a l'interior del temple; i una altra porta lateral per accedir al cor i la torre.
   

Interior:

L'interior compta amb tres naus. La central és de volta de canó amb sis trams: el del presbiteri, els quatre de les capelles laterals i el del cor sobre el vestíbul. A banda i banda de la volta, hi ha finestres emmarcades en rocalls daurats, amb vidrieres en les vuit centrals i pintures imitant en les quatre restants que són cegues. Cada un té en el centre el símbol d'un apòstol. Sota el símbol, hi ha un cartell amb el nom de l'apòstol en valencià. Aquestes vidrieres es van col·locar en 1996. A la part superior de cada tram, adorns circulars de rocall daurat, i un gran arc en el del presbiteri, amb petites imatges d'àngels i sants en relleu, també de bells rocalls policromats i daurats.
 
A banda i banda de la nau central, hi ha pilastrones amb capitells compostos i cornisa amb galeria. Totes les parets i la volta tenen un fons d'estuc blanc, i els sòcols d'estuc blanc marmoleado. Algunes parts han estat repintades per sobre.
 
La decoració de la nau central es completa amb ovals sobre l'extradós dels arcs que donen pas a les vuit capelles laterals, emmarcats amb rocalls daurats, en què hi ha una sèrie d'olis sobre tela, de l'academicisme valencià del s. XVIII, amb escenes de la vida de Sant Honorat. Entre aquests ovals i la cornisa hi ha una sanefa amb simbologia litúrgic-sacerdotal.
 
A les dues naus laterals estan les capelles comunicades amb arcs de descàrrega; les seues voltes són bufades. Al costat del vestíbul a la dreta, a la part de la torre inconclusa, hi ha el baptisteri, amb pila de marbre i quadre sobre tela que representa el baptisme de Jesús.
 

Presbiteri:

Al presbiteri, hi ha un gran retaule de marbre, amb adorns metàl·lics i de fusta, posterior a 1939. A la part inferior, hi ha el templet per a l'exposició del Santíssim, on ordinàriament es col·loca la creu processional platejada.
 
En els murs laterals del presbiteri, hi ha dos grans relleus d'estuc amb marc daurat, d'estil acadèmic, que representen la mort i glorificació del sant titular.
 

Retaules:

Els retaules de les capelles laterals són de fusta policromada i daurada, excepte el situat al costat de l'entrada de la sagristia que és de marbre.
 
Capella de la Comunió i sagristia:
La capella de la comunió queda a l'esquerra del presbiteri amb accés des d'aquest, des de l'després-sagrari i des de la nau lateral. La planta és rectangular, la volta és vaída, té dos trams i presbiteri, llunetes i cornisa denticulada.
 
La sagristia queda a la dreta del presbiteri amb accés des d'aquest i des de la nau lateral. La planta és rectangular amb volta de canó. Destaca una campana amb data de 1803. Està encaixonat amb ornaments de fusta amb adorns de talla i amb dosser per a la imatge del crucificat.
 
 
[Font: Wikipedia]

Honorat de Lerins, Patró de la parròquia de vinalesa

Sant Honorat, abat de Lerins i bisbe d'Arle, visqué del 370 -aproximadament- fins al 16 de gener de l'any 430. En complir-se el primer aniversari de la seua mort, el seu deixeble i successor, Hilari d'Arle, el recordà en un "Sermo de Vita" que suposa el testimoni més immediat i de primera mà pel que fa al nostre patró, i que dóna detalls molt interessants sobre la seua forma de ser i la seua activitat com a abat i bisbe.

Al final del segle XIII, des del monestir de Lerins, un monjo de qui no coneixem la identitat escrigué en llatí una vida fantasiosa plena de miracles en què Sant Honorat era convertit en un heroi medieval contemporani de Carlemany. I aquesta Vida -que primerament l'havia traduït a l'occità, i donant-li forma de vers, Raimon Feraut, altre monjo també relacionat amb Lerins- fou traduïda a la nostra llengua i funcionà manuscrita en diversos textos dels quals tenim constància per inventaris potser des de finals del segle XIV i de la qual conservem un manuscrit complet (el 154 dels Fons Espanyols de la Biblioteca Nacional de París).

L'any 1495 s'edità a València per primera vegada la 'Vida de Sant Honorat' seguint un text que és més complet fins i tot que l'únic manuscrit conegut, el de París. L'any 1513 se'n féu altra edició també a VAlència i en 1590 aquest text es reedità a Perpinyà.

De l'edició de 1495, diu Vicent Ximeno en la seua obra "Escritores del Reino de València (1747-1749), que la parròquia de Vinalesa en posseí un d'exemplar, -lo conservan con estimación, por ser arísimo, en el Lugar de Vinalesa, que dista una legua de esta ciudad, donde se tienen por patrón y especialísimo abogado a San Honorato Obispo"-; seguint aquesta vida medieval els artistes que decoraren l'església de Vinalesa feren les seues pintures -ara tan necessitades de nteja i restauración- i els seus relleus-; però aquest exemplar s'cabava de perdre quan Francisco Méndez l'any 1861 publicà la seua obra "Tipografia Española" i es perdé perquè, segons sembla, el capellà responsable de la parròquia de Vinalesa, un tal Mitjavila, l'havia deixat a algú que ja no el va tornar.

No es pot considerar cap cosa rara ni fruit d'una circunstància misteriosa l'advocació a Sant Honorat: la geografia històrica mostra que la devoció a Sant Honorat fou extensa en les nostres terres -a la seu de València tenia una capella dedicada fins al moment en què es féu desaparèixer el cor tradicionalment situat en la nau central; a la seu de Mallorca en tenia altra de fundació reial; fou secularment patró de forners i flequers de la ciutat de València, de la ciutat de Barcelona i de moltes altres ciutats; és des de fa segles el patró de l'Algaida a Mallorca on té un santuari al Puig de Randa des de fa set segles i trobem presència de Sant Honorat en reliquiaris conventuals -p.e. les clarisses del convent de la Trinitat de valència- o en reliquiaris de parròquies com el de Sant Mateu al Maestrat-.

No feia falta cap cosa rara perquè algú pensara de fer-lo patró del nostre poble: però, qui? Ho preguntava un dels festers d'enguany i no li vaig saber contestar; però estic segur que amb temps serà fàcil d'esbrinar-ho -en estes qüestions nomès es tracta d'alçar papers-. L'any 1472 l'esgesia de Vinalesa fou desmembrada de Foios constituint des d'aleshores encçà una parròquia independent; per això, és obvi, suposa l'existència d'una capella molt abans, com era el nostre cas-. La relíquia del sant fou regalada a la parròquia per en Lluís Juan l'any 1570.

Ermita De Santa Bàrbara

Informació històrica de l'Ermita de Santa Barbera.

EN CONSTRUCCIÓ...

Calvari

Informació del Calvari.

EN CONSTRUCCIÓ...

Cementeri

Informació relacionada amb el Cementeri...

EN CONSTRUCCIÓ...